El 1060 el vescomte Ramon Folc I de Cardona donà a Gombau Joan i a d’altres la roca anomenada de Sant Llorenç, amb la seva quadra. Més tarda, el 1076, aquest mateix senyor de la casa de Cardona i la seva muller, Ermessenda, reiteraren la donació a Gombau Joan i a la seva esposa. El 1108 el comte Ramon Berenguer de Barcelona vengué a Ramon i Ponç de Seró la meitat del feu de Llorenç. Un document que ha estat atribuït al 1123 diu que Pere de Pavia, Arnau i Ramon de Montrós fan una donació a l’abadessa de Vallbona dels drets i béns que tenien en el castell i terme de Llorenç, a més de 400 sous; probablement la datació és errònia, com assenyala l’historiador Piquer, ja que el dit cenobi fou fundat vers el 1153. El 1124, Alexandra, filla de Pere de Puigverd, féu donació del que tenia al castell i delme de Llorenç. A mitjans segle XII, concretament el 1152, tenim notícies que Pere, segurament el castlà de Llorenç d’aleshores, encomanà a Bernat de Conill les fortaleses de Llorenç (amb la meitat dels delmes, dominicatures, esplets i usatges que hi posseïa) i les properes de Maldanell (a l’actual municipi de Maldà) i Sant Martí.
Hi ha consignades donacions al monestir de Santa Maria de Vallbona, el 1159 i el 1169, que finalment es faria amb la senyoria del lloc cap a finals del segle XII. En aquest procés, el 8 de gener de 1181, Pere de Bellvís donà a l’abadessa Òria els drets de Llorenç i del terme de Maldanell. El 1191 el vescomte Guillem de Cardona cedí a l’abadessa Ermessenda el castell, el terme i la jurisdicció de Llorenç i, poc després, el 1192, el cenobi adquirí els drets que sobre el lloc tenia Pere d’Aguda per la quantitat de 130 morabatins. I l’any següent 1193 encara hi ha una nova donació de Guillem I de Cardona d’alguns drets que retenia a Llorenç i la quadra de Maldà.
Malgrat tot, com acostumava a succeir en aquesta època, hi ha notícies contradictòries pel que fa a la propietat real del castell de Llorenç i el seu terme. Així tenim que, el 1192, els germans Ramon Gombau i Ponç de Montpalau compren a Ermessenda la tercera part del castell de Llorenç i que, en el mateix any, Ramon d’Aiguaviva i altres venen també una tercera part d’aquest castell al rei Alfons I .
Tot i així, sembla que la possessió total i absoluta de Llorenç per part del cenobi cistercenc de Vallbona s’assolí el 10 de març de 1380, quan el rei Pere III vengué al monestir la jurisdicció plena del lloc i de la resta de pobles de la baronia de Vallbona, de la qual formava part. El monestir de Vallbona retingué el lloc i terme de Llorenç dins de la seva baronia fins a la les lleis que abolirien els senyorius jurisdiccionals en les primeres dècades del segle XIX.
El 1414, en el recompte de les cases dels pobles de la baronia, Llorenç apareix només amb sis focs i seixanta anys més tard, com a conseqüència de la guerra civil catalana, el nostre poble apareix com a “despoblat”. Sens dubte devia ser un despoblament transitori, ja que en el capbreu de 1483 ja trobem diversos pobladors assentats.
Els habitants de Llorenç estaven subjectes a diverses prestacions al monestir de Vallbona com a vassalls que n’eren. Així, segons el capbreu de 1513 el castell de Llorenç és alou franc i quiti del monestir cistercenc i els seus homes estan obligats a host i cavalcada. A més, pertany al cenobi tot el delme i la primícia del lloc, delmant-se onze parts per al cultivador i la dotzena per a Vallbona. D’aquest document podem extraure una idea dels cultius i dels animals que criaven en aquell moment: cereals (forment, ordi, civada, espelta, sègol, mill), raïm, llegums, cànem, hortalisses (alls, cebes), olives, safrà (que a partir de llavors es delmaria de cada quinze parts una per al monestir i la resta per als pagesos), anyells, polls i llana. El monestir també tenia dret de fadiga per deu dies, és a dir, podia adquirir preferentment qualsevol propietat que es posés a la venda davant de qualsevol altre comprador durant un període de deu dies, quan sembla que el més general a Catalunya eren 30 dies. A més, s’havia de pagar a Vallbona dos sous per lliura (un 10%) de les quantitats rebudes per una venda.
Respecte al terme de la Quadra o quadra del Mas Déu, un terme deshabitat, sembla que històricament pretès pels pobles de Llorenç i els Omells de na Gaia, ja tenim una sentència de 20 de desembre de 1569 donada per Perot de Bellver, procurador general del monestir, en què es declara que l’esmentat territori és un terme independent pertanyent a Vallbona. L’any següent, els jurats dels Omells i els de Llorenç reben llicència de l’abadessa per herbejar a Mas Déu lliurement fins que no hi hagués.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada